S’ha de saber jugar amb les cartes
i aprendre a cedir el torn.

A vegades, no en sé més,

i em fa por.

Un arc tensat, l’equilibri

d’un semicercle, tangible,

perfecte.

Idees inoportunes

que es confonen, records ;

malentesos filtrats

amb sexe,

reduïts a suor.

No ser prou bo.

No ser prou.

No ser.

No.

somriuen amb els ulls,

llàgrima galta avall.

Innocència espatllada

per la vulgaritat.

Persones que veuen persones,

mirades borroses,

intercanvi d’ulls al mercat negre.

Persones que proven persones,

somnis eròtics,

intercanvi de mans al mercat negre.

Ferides amputades.

Quan es mouen amb el cos.

érem una família.

Poligàmia perfecta

quan fonies farina

i jo callava.

A mi m’estimaves,

a ella la necessitaves.

Jugàveu de nit,

o sempre,

llepant gotes de cervesa,

inhalant fum,

fum i res.

Junts incansablement,

inconsolablement, i rèieu

mentre se’t podrien els ulls

i alguna cosa es consumia.

L’àcid et puja a la gola.

Més instint, més.

Més animal, més.

Vas enfonsar un puny a la paret

per no pegar-me,

encara hi ha una marca.

Boira al menjador,

llaunes a la taula,

canvi de cd,

tot de blanc.

Amics a grams.

Víctima o màrtir.

- Deixa’m trenta euros.

- No.

- Siusplau, nina…

Demà t’ho torno.

Deies innocentment

amb un fil d’impotència.

Et despreciava tant com

t’estimava, incansablement,

inconsolablement, i reia.

Vivíem els tres junts,

tu, jo i la coca.

Érem una família.

Al arribar, cares conegudes abaixen el cap, afònics, agonitzen d’impotència. Un calfred et recorre el cos. Les respostes juguen a fet i amagar, s’esmunyen per no plantar-te cara.

Estimades ploren abraçades; s’intenten consolar per poder oblidar les fiblades d’enyorança; buscaven un cor perdut entre les llàgrimes. Elles et donen respostes. Tems la por, la veritat… –No, no pot ser… – et dius. Esperança, fantasia, deliri o realitat? Tu tries. Elles afirmen, tu negues… i amb una mirada et condemnen, enfonsen el teu mur d’esperança.

Ho sents? És dolor de veritat, dolor en estat pur, que s’estén pel cos i t’arriba al cor, al cap, a les mans. La gola seca. Impotència. Les cames cedeixen sotmeses pel pes d’un cos ple de ràbia. Res importa.

Un milió d’agulles farien menys mal, llavors sols n’és una que es clava a poc a poc al cor i el podreix lentament. Crides sense vocalitzar, plores sense ser-ne conscient. Estàs sotmès a tu mateix, a ella, a la merda de realitat que t’envolta, que dispara a ull i que t’absorbeix la sang. La realitat més inversemblant…

Sols intentava acceptar, sense forces, que la Laura no hi era. I encara ho intento.

Coses crues, sobretot.

És bo, dius,

m’agrada.

Sents plaer contemplant

desgracies a peu de pàgina,

notar com se’t embadurnen els ulls

amb la sang dels altres.

Vols dosis de tristesa

acumulada pel savi escriptor.

Trobes sentit a la vida en un A4?

Miserable.

Mira a un nen els ulls.

A veure si tens collons

de dir-li que t’agrada rebolcar-te

en la merda que et vomita la vida.

de mi alma, del presente,

cae resbalando arena de tiempos rotos.

Cae colgando mi rastro:

pisadas que di por extraños,

cuando mi doble actuaba.

Un ahora en el puente,

separando ambos lados del río:

un futuro y un pasado, ya ausente.

Toda ola llegará, cuando deba,

depende del latir, el instante

en que esta cruce bajo el trono.

Y no entiendo ese reloj,

esa vida que me resbala.

Agua que, libre, de noche,

sin consultarme, baja.

Què passa?

Només un segon,

quan arribi a l’orgasme.

Mentrestant,

t’estimo.

Un segon.

Només son nomenclatures

bàsiques d’amor.

Si tuviera que contarte un secreto,

diría…

Te he sido infiel,

he soñado con otros

y he suspirado por mis ex;

me lanzaban contra la pared,

yo sintiéndome esclava suya,

y me gustaba.

Lamía su cuerpo, mientras me decían:

puta, guarra, comete mis emociones erectas.

Y temo que sigo siéndote infiel,

mientras me masturbo desnuda

encima de tu cama,

recreando el polvo perfecto que nunca tuvimos.

¿Porque dejas que se me sigan pudriendo las entrañas?